Un metge és sempre un metge i, encara que la gent els sol posar mala fama, cal confiar-li el malalt de seguida que hom puga. Endemés de posar-los el termòmetre, prendre les pulsacions i escriure il·legiblement una recepta d’aquesta o aquella potinga… ell fa i reporta al malalt quelcom més important que regir el tractament terapèutic: escoltar-nos i deixar-nos a la llar el bàlsem d’unes paraules de conhort i d’esperança… Perquè al malalt, de vegades, li és més peremptori que l’ús de la medicina, passar, compartir amb l’altre els seus patiments, com la vella penitenta fa amb el confessor, una volta i altra volta…

Josep Mascarell i Gosp, Amics de muntanya: excursionisme i plantes medicinals (València: Sicània, 1961)

—Encara n’hi ha més —la interrompé amb to sever—. El privat del bisbe m’acusa d’haver-te segrestat i forçat, afirma tenir testimonis fidedignes. Ha reclamat al Consolat que se’m declare traïdor als interessos de la ciutat de Montpeller i es requisen els meus béns, endemés exigeix que envien una missiva al rei acusant-me d’usurpació i violació en la persona d’un dels seus súbdits, i una altra al patriarca de Roma perquè em declare enemic de la cristiandat.

Pepa Guardiola, El desordre de les dames (Alzira: Bromera, 2009)