Si jo, empesa pel zel de reivindicar que el que escric pot arribar a tothom qui vulgui llegir-me, ençà i enllà de la identitat de gènere, m’afanyo a negar la traça de la feminitat en els meus versos en pro d’una pretesa universalitat, en realitat no faig sinó privar la meva condició de dona de la capacitat de ser un motiu literari. En l’art, la marca de la identitat femenina —o de qualsevol altra identitat discordant de la norma— incomoda perquè és jutjada com a parcial, com a anecdòtica.

Maria Callís Cabrera, «En totes les parts m’ascla», dins Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Vic: Eumo, 2021)

Quèiem i ens tornàvem a aixecar, com si res, no escarmentàvem amb les patacades reincidents. Érem mesells i, com que no paràvem, gairebé passàvem més temps de cul i amb les cames obertes sobre el glaç que no pas drets, lliscant. Ens desplaçàvem ençà i enllà de la bassa tot dibuixant, amb els nostres moviments espontanis, figures sinuoses i entrecreuades, moltes d’elles tal volta irrepetibles, però evitàvem la superfície de glaç del començament, perquè cada migdia el pare i l’avi Ton el trencaven a cops de maça per abeurar-hi les vaques i quedava impracticable per al nostre divertit —suprem— delit hivernal.

Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (Barcelona: Columna, 2014