Vendre és això. Jo vaig començar amb excursions de iaios. Els ficava en un autocar amb l’excusa que anaven a veure el castell de no sé què, però l’objectiu autèntic era vendre’ls de tot. Els omplíem la panxa de vi de garrafa, i quan els teníem ben empitofats, els tancàvem en una sala i fins que no compraven el que teníem previst d’allà no sortia ni Déu. Hòstia, com havíem rigut… Un dia vam col·locar dotze rebobinadores de cintes de vídeo a un grup que eren només quinze iaios. Dotze. I et juro que cap dels que les van comprar tenia vídeo.

Jordi Galceran, El mètode Grönholm (Barcelona: Proa, 2005)

De manera que no sé pas ni com ni quan el nen es va beure el contingut d’una de les copes de xampany i després s’hi va pixar, amb tanta mala fortuna que justament aquella fou la copa que em va tocar a mi. En el moment dels brindis deien: «Els nens, que beguin també els nens; un dia és un dia, només una mica, i si s’empitofen ens faran algunes gracietes.» La gracieta la vaig tenir jo, que vaig vomitar com un descordat. I això no va ser tot, que de poc més, i pel fet que d’entrada ni ell ni jo vam badar boca a l’hora de cercar el culpable (que, és clar, havia de ser un dels nens, mai un dels grans), de poc més que m’encolomen el mort.

Joaquim Soler i Ferret, Camil i Adelf (Barcelona: Edicions 62, 1980)