Plega la roba que Neus ha planxat i la punxa perquè l’alce a on toca; mamprén la granera i espenta l’altra perquè prenga el poal i vaja al seu ritme, i, quan tot està agranat i fregat, pega una miradeta al dinar que s’està coent, el tasta de sal i, si deixes que faça, el trau del foc i tot, me n’escudella un platet, me’l puja i m’obliga a menjar-me’l… Tant és que li diga que estic embafada i que no tinc més gana, ella no se’n va fins que no m’ho acabe tot, empapussant-me, si cal, com si fóra una criatura, i jo la deixe fer…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002), pàg. 21

Quan tornava la mestra jove, l’ordre es restablia. Ella tenia cura de tot: d’eixugar els ulls als ploraners, de mocar els mocosos, de baixar al corral de la cabra els qui volien fer un riu, d’empapussar els més petits… Tot per dues pessetes al mes.

Artur Bladé i Desumvila, Cicle de la terra natal II. Les primeres descobertes (Valls: Cossetània, 2007)