L’any 1926 havent estat atrapat per una maltempsada pirinenca entre Castellar de N’Hug i Mogrony vaig aixoplugar-me xop a Mataplana, el mas d’antigues i il·lustres tradicions, posant part de la roba vora una llar abrandada: com que no m’hi podia quedar a fer nit, la mestressa, palpant les meves bandes penjades en uns cremalls, em deia al cap d’una estona «Bé s’han eixamorat prou»: ben cert encara eren humides però la dona devia invitar-me a tornar-me a calçar i seguir muntanya avall fins a algun poble. Una primavera regalada de 1956, després de tot un dia de maldar per les vastes soledats on viuen els esquerps pagesos de la salvatge Baronia de Rialb, en el Segre Mitjà, refugiant-me atuït i amarat al Molí de Guàrdia, l’hostaleret em planyia: «Tot lo dia no fa més que ploure, los camins plens de fang: quan fa una estoneta que no plou i ja està eixombrat, se torne a posar a ploure…».

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III (Barcelona: Curial, 1982), entrada eixamorar

Mentre la roba s’eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s’escau la pomera—
menjarem pomes i ens direm l’amor.

L’amor que ens dèiem
                  l’amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit, «Mentre la roba s’eixamora», dins El poema de la rosa als llavis (1923)