Amb el pas dels dissabtes i els borratxos, l’amoníac de l’orina ha anat menjant-se no tan sols la pintura sinó també la pedra. Haurem de posar-hi remei d’alguna manera, li dic, recordant la ferum irrespirable de l’estiu passat. Una tanca electrificada, em respon el veí amb una ganyota perversa. Com les de les vaques?, demano. No, m’aclareix, amb més voltatge, perquè se’ls quedi l’eina fregida durant una bona estona i els passin les ganes de tornar-hi. El veí em mira sense veure’m: somia i xala en imaginar-se l’enrampada del pixaner incontinent.

«Gràcia, urinari públic» (El Punt, 27 de febrer del 2004)