—Però aquesta vegada procureu no ficar-vos en cap embolic!
   —I és clar que no! —em vaig fer l’ofès—. Te’n dono paraula.
   Li vaig fer un petó a la galta per no espatllar-li el pintallavis i li vaig desitjar sort malgrat estar interiorment convençut que els paios del banc es mostrarien implacables i els negarien qualsevol ajut que no anés acompanyat d’un llarg plec de condicions draconianes al més pur estil d’El mercader de Venècia. Mentre rumiava com ens ho faríem per resistir fins que la crisi econòmica provocada per les mateixes entitats que ara ens ofegaven comencés a remetre, i amb el trist consol de saber que moltes persones estaven en una situació força pitjor que la nostra, em vaig escalfar el segon cafè amb llet del matí al microones i vaig fer una mica de temps davant la tele tot esperant que fos l’hora d’anar a trobar-me amb el meu soci i germà.

Teresa Solana, L’Hora Zen. Un crim refinat (Barcelona: Edicions 62, 2011)

Les institucions donen subvencions per acabar projectes de novel·la. Algunes editorials també bequen autors poc coneguts. Sovint els més consagrats posen la directa quan se’ls tira al damunt el temps estipulat als contractes draconians que negocien els seus agents. Fins i tot s’han donat casos de jurats literaris que han premiat novel·les inacabades perquè l’autor que havia de guanyar el premi feia tard al termini de la convocatòria però en canvi es comprometia, fos com fos, a completar el text a temps per publicar-lo.

Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la (Barcelona: Empúries, 2004)