—L’Albert ja no pot tardar gaire —diu, de cop, i la Consol es posa a plorar més fort i tot el cos se li mou, sacsejat. Ella la mira incapaç de dir-li res, aparentment serena però completament abatuda, morta de por per dins.
   —Ho haurem de dir a tothom…
   —Beu una mica més, dona.
   L’Adriana li eixuga les llàgrimes i posa dos dits més de conyac a cada got.

Maria Mercè Roca, Cames de seda (Barcelona: Columna, 1992)

Després de mirar-s’ho tot per sobre, va ordenar l’aixecament del cadàver. Mentrestant, la policia judicial regirava l’habitació, agafant mostres i empremtes. També es van endur la capsa de marron glacé i l’ampolla i la copa de conyac, on encara hi havia un parell de dits de licor i una marca visible de pintallavis vermell.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006)