Però no vam acabar malament, senzillament vam deixar que la distància s’instal·lés entre nosaltres com un gel sense desglaç. I, ara, ell sabia des de feia dies que jo treballaria per a ell mentre que jo, en canvi, no en sabia res. No el mirava a la cara, no podia; notava una pressió al primer os de la columna vertebral, un neguit. Estava encantada —mosca, però encantada— que em tornés a necessitar.

Mercè Ibarz, A la ciutat en obres (Barcelona: Quaderns Crema, 2002), pàg. 83

Recordo fins i tot el que vaig somiar aquella nit: sóc en un iceberg del riu Ljusnan, que s’estén entre meandres just als peus de la casa on visc. L’iceberg va cap al sud, a la deriva, en època de desglaç. És primavera. Trobar-se tot sol damunt d’un iceberg hauria de ser una experiència aterridora, perquè és molt perillós. Feia pocs mesos que un noi una mica més gran que jo s’havia ofegat en un llac de prop del poble, un forat inesperat i traïdor es va obrir enmig del gel. L’aigua el va xuclar i encara no l’han trobat, i això que els bombers han estat dragant les aigües.

Henning Mankell, Arenes movedisses (Barcelona: Tusquets, 2015), traducció de Montserrat Pagès, pàg. 26