Mentre l’aire gelat m’anava immobilitzant el mentó —i això que el duia tapat amb una bufanda— vaig recordar el que m’havia dit un dia na Maria-Antònia: que sempre em ficava en camisa de set canes, que no pensava les coses abans de fer-les i per això em sortien malament, o no tan bé com jo esperava. Vaig recordar, també, que després es va posar a riure i em va dir que no li fes cas, i jo vaig pensar que les escriptores —i els escriptors— són unes mentideres, que treballen amb mentides i que potser arriba un dia que no saben distingir una veritat. No li ho vaig dir, però. Del seu pa en farà sopes.

Maria Antònia Oliver, El sol que fa l’ànec (Barcelona: La Magrana, 1994), pàg. 73

Quant estigué bo, un vespre se desfressà de pelegrí, i se’n va a ca N’Espardenyeta, i toc! toc!
   —Qui és? —digueren de dedins.
   —Un pobre pelegrí qui demana posada per aquesta santa nit —digué el Rei.
   —A una altra porta en donen dos! —va respondre N’Espardenyeta.
   —Jesús! —diu Na Margalida—, quin mal cor que tens! T’agradaria que t’ho diguessen a tu, si anaves pelegrinant pel món?
   —Però, si només tenim tres llits! —digué N’Espardenyeta.
   —Ja sortiré jo des meu —digué Na Margalida.
   —I a on has de jeure tu? —li demanà N’Espardenyeta.
   —Damunt s’estorí, devora sa porta des corral! —contestà Na Margalida.
   —No res, no res; des teu pa faràs sopes —digué N’Espardenyeta.
   Na Margalida se’n va, i obri an es pelegrí. Li dona sopar, i el fa colgar dins es seu llit.

Antoni M. Alcover, «N’Espardenyeta» (1892), dins Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi des Racó