A mi, el costumisme no em desagrada gens. Si cito Robert Robert i Emili Vilanova, encara em respectaran una mica (tot el que data de més de cent anys adquireix una estranya honorabilitat, perquè és past i menjadora de professors universitaris). Però si em refereixo a Gent del barri, uns quants deixaran d’atansar-me la safata dels canapès als còctels, i si elogio Pelotas, ja no rebré la invitació per aquest còctel dels canapès. Em va agradar Pelotas, per mor del seu costumisme (se’n prepara una segona temporada). Un barri de l’extraradi, una gent de pocs calés, un club esportiu de pega i mastega. Només hi vaig trobar a faltar aquella xurreria a la sortida del metro. Què és La família Adams sinó un híbrid entre costumisme i monstruositat? De fet, tot costumisme és veladament monstruós.

Enric Gomà, «El dia de cada dia» (Time Out, 28 de maig del 2009)

El perfil del difunt me l’he inventat tot, i li he buscat arrels romaneses. Un novel·lista fa els personatges de disseny, segons el que convé a la història. I com que jo tinc contactes a Romania, volia connectar el personatge amb un país que va viure una dictadura duríssima, que va durar fins al 1989 —molts lectors de la novel·la han estat contemporanis d’una dictadura europea devastadora, per la misèria i el control que es vivia— i que es va tancar en fals. La revolució va ser de pega i mastega, i en realitat no hi ha hagut una sacsejada democràtica. El país no ha tancat les ferides.

Ramon Solsona entrevistat per Laura Serra a l’Ara, 6 de febrer del 2019