I avui no podia fallar. O era una visita, o era una trucada, o era un dubte de la secretària, o era vés a saber què. El cas és que ell s’havia d’acabar el cafè d’aquella manera que ens acabem les coses quan ja tenim el cap i les cames en un altre lloc. A corre-cuita. I en aquest moment tant li fa que ens acabem una tassa de cafè, com un got d’aigua, com una camamilla amb mel. Tot té el mateix paladar.

Montserrat Cornelles, Punt de cadeneta (Barcelona: Pòrtic, 1997)

Beethoven, sempre amoïnat per les seves finances (tot i que no va tenir mai els problemes de Mozart), va considerar més d’un cop la possibilitat d’anar a fer fortuna a l’estranger, encara que en córrer la veu, l’any 1809, que feia passos per marxar, els prohoms de la ciutat [Viena] es van moure a corre-cuita a fi d’assegurar-li una pensió, perquè no els fugís aquella celebritat europea que, fet i fet, sabien que els honorava.

Miquel Desclot, L’edat d’or de la música: iniciació al Classicisme vienès (Barcelona: Angle, 2003)