En aquest parc on som ara, n’hi ha com a mínim un exemplar. És la que està asseguda al banc amb un meló obert pel mig a la falda. N’està traient les llavors amb una navalla suïssa i després en talla dauets i va peixant un nadó de mesos desdentat que ara li xucla i ara no el mugró. Sí, la mare perfecta té un pit fora i el té lluent pels regalims de l’aigua de meló que brollen de la boca del seu fill. No patiu, la pell i les llavors del meló aniran al contenidor marró, encara que hagi de travessar mig districte caminant de genollons.

Tina Vallès, «Tofu», dins Un altre got d’absenta (Barcelona: Labreu, 2012), pàg. 79

Voldria escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha, d’amables,
segons crec o m’ha dit el veí del costat.
Vull ser amable, avui vull dir coses amables:
aniria per tota la casa a genollons
buscant coses amables, pregant que avui em siguen
donades certes coses que siguen ben amables.

Vicent Andrés Estellés, «Les nits que van fent la nit», dins La nit (1956)