Mai, que jo recordi, ni a casa meva ni al nostre voltant no calgué el menor esforç per a sentir-nos gent plenament catalana. A la meva família, ser-ho ha estat sempre tan espontani o natural com per al francès, l’anglès o el castellà mateix sentir-se conformat indestructiblement d’una certa manera. I això, sense el més lleu regust de política o d’isme qualsevol, ni cap menyspreu pels qui no són com nosaltres: senzillament, com un albercoc se sent albercoc, i no préssec. Jo i els meus sempre hem estat dels qui, àdhuc en cas d’haver de reconèixer una inferioritat de la raça pròpia o la superioritat d’una d’aliena, ho fem de bon grat, però sense renunciar per res a la petitesa nostra, per ser precisament això únic: nostra. Ja ho veiem, que hi ha àguiles i rossinyols, i que nosaltres no passem de pardals; tot i això, el nostre vol i el nostre cant ens basten.

Gaziel, Història de ‘La Vanguardia’ (Barcelona: Empúries, 1994 [1964]), pàg. 20