Tot i aguantant-se amb l’ajut dels dos bastons, les seves passes eren més curtes i vacil·lants que en les hores anteriors, i més fràgils que mai, fins al punt que, quan es trobà a l’alçada de la consola del telèfon, un dels bastons li havia relliscat, i hauria caigut de bocadents a terra si Raquel no hagués estat al seu costat per impedir-ho.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 225

Quan l’olor de menta humida em va retornar, vaig trobar-me de bocadents contra l’arbre, abraçat, amb el front marcat pels grops de l’escorça blanca. Al meu voltant, nit, fronda i lluna. Tot igual. Però jo era un altre. Jo havia deixat de ser el noi solitari que no necessitava ningú.

Lluïsa Forrellad, Foc latent (Barcelona/Manresa: Angle, 2006)