La cambra adquireix una temperatura de forn perquè els ciris cremen tota la nit, però ell no sembla adonar-se’n. Cèlia plora i sua mentre se’l contempla.
   Cèlia deu saber que està condemnat sense remissió, però no sap fer altra cosa sinó callar i obeir, i adormir-se de bocaterrosa al llit fins que ell la crida perquè canviï els ciris.

Maria Aurèlia Capmany, Un lloc entre els morts (Barcelona: Nova Terra, 1969)

—Bona nit —li digué, des de l’habitació, la veu amable de Natàlia—. Ets tu? —Parlava amb una seguretat quasi senyorial des que era casada.
   La trobà posant les calcetes a la criatura; la tenia de bocaterrosa a la falda; feia anar les seves cametes grassones i remorejava un so gutural i continu. Natàlia alçà el cap maquinalment i li oferí la galta, i, mirant-lo amb els ulls rodons, foscos, il·luminats per una rialla feliç, li preguntà:
   —Com va?

Maria Aurèlia Capmany, Aquelles dames d’altres temps (1990)