Després d’una llarga vida, de trobar-me amb la gent, d’intimar-hi, d’allunyar-me’n, de jugar-hi, he esbrinat que hi ha persones que es poden esgotar en una sola tarda (o en una setmana, o en un any), però que n’hi ha d’altres que és impossible d’esgotar perquè en el seu interior sempre hi passa alguna cosa: es mou, funciona, es belluga, desapareix i torna a aparèixer. Allí hi giren alguns pinyons, funcionen unes molles, corren d’ací d’allà unes agulles, s’aixequen barreres, parpellegen semàfors, i de vegades fins i tot sembla sentir-se el treball que té lloc sota el seu crani: corre una cinta transportadora, xiulen les transmissions, zumzegen els motors. Amb la gent estàtica les relacions són estàtiques, sempre des de la simpatia mútua i de vegades des de l’atracció mútua, i aquesta «petita conversa», que ha sorgit sense intenció i que no condueix a res, dura molts anys.

Nina Berbèrova, El subratllat és meu (Barcelona: Edicions 62, 1995), traducció de Josep M. Güell, pàg. 218-219