Nina Berbèrova

Cada persona té records secrets meravellosos, de la infantesa o de la joventut, i fins i tot de la maduresa, uns retalls especialment valuosos del passat. Un dia d’estiu, a la vora del mar, les paraules d’algú, o el silenci d’algú, o una conversa. Sabem que d’aquests records no en queda res a la vida real: els participants, joves i vells, o bé s’han mort, o bé han canviat fins a ser desconeguts. La casa s’ha cremat, han talat el jardí, el lloc ha canviat tres vegades de nom, qui sap si en aquell indret ha crescut un bosc espès, o a l’inrevés, han fet allí un nou mar. Nosaltres estem totalment sols al món amb aquest record, aïllats amb ell (igual que un somni, perquè el somni i nosaltres estem sols), cara a cara amb ell.

I quan morim, aquestes visions encisadores, refinades i secretes, que només existeixen en nosaltres, també moren. Ningú no les restaurarà mai. Cada persona és un recipient on viuen aquests instants. Un aquari on neden.

• Nina Berbèrova, El subratllat és meu (Barcelona: Edicions 62, 1995), traducció de Josep M. Güell, pàg. 335