La major part dels signes avançats d’uns nous temps —vull dir, els que ara ja ni ens adonem que els tenim resolts— encara no havien aparegut. Per exemple, el confort, sobretot en els aspectes higiènics, no era pas considerat gaire indispensable —si més no, així que se sortia dels nivells més elevats— i era molt menys estès, a França, i a Anglaterra i tot, del que ara podem suposar. Un «cotxe» —o une voiture— volia dir encara un «carruatge», un vehicle tirat per cavalls. Els «automòbils» no podien anar a setanta per hora sense entrar en una temeritat gravíssima. No cal dir que l’aviació no passava de ser una cosa de quatre agosarats i el canvi que la guerra havia de produir tan aviat era totalment inimaginable: tant com la possibilitat pròxima d’una guerra a Europa.

Maurici Serrahima, «1912-1914», dins El passat des del present (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008), pàg. 117

Un dia anava per la Ciutat de Mèxic i en un alto de semàfor vaig veure que el cotxe que tenia a la meva dreta, també deturat pel llum vermell, era guiat per en Manuel Ferrándiz. No ens havíem vist des de la guerra i ni tan sols sabia que hagués tornat a Mèxic. Vaig abaixar ràpidament el vidre d’aquell costat i li vaig fer un crit sonor i eufòric:
   —Ferrándiz!
   Em va mirar, va insinuar un somriure, i allò va ser tot. Havia canviat el semàfor i vam arrencar tots els cotxes. El d’en Ferrándiz corria com un esperitat.

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 1 (Barcelona: Pòrtic, 1990)