Em sobta llegir en L’òpera quotidiana, de Montserrat Roig: «Era un poeta d’aquests que no escriuen. Mai ningú m’havia explicat amb tant de convenciment com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes». I em sobta, i em corprèn. Perquè la vida de les papallones nocturnes és un univers desconegut, enlluernador, un món inacabable de delícies, de suggestions, que és a la nostra vora i que ens passa totalment desapercebut.

, «Com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes» (El Temps, 30 de setembre del 2003)

—No ho vull, no ho vull que es pensi que ploro perquè no puc anar a divertir-me! Ploro… perquè veig que vostè està enfadada amb mi i perquè… perquè al Liceu… sap?… jo aquest vespre… hi havia quedat amb l’Isidoro… Se’n recorda que jo ahir al vespre l’hi vaig contar? Si l’hi vaig dir tot… amb tota l’ànima… com ho hauria fet amb la meva mare… i vostè no em va renyar, no… com una santa… com un àngel, me va escoltar… i avui… avui… —repetí la noia, que, fortament excitada de nervis i corpresa per un devessall de singlots, es veié privada de continuar ses començades explicacions.

Dolors Monserdà, Del món (1908)