I que com que jo estava guanyant diners dels drets dels dos llibres i estava disposada a gastar-los tots amb ell, durant un temps vam ser feliços a la manera dels addictes. O, si dir-ho així és massa exagerat, posem que ho vam passar bé. O, si dir-ho així és massa modest, posem que jo potser em devia enamorar. I no és mentida que em vaig quedar prenyada per sorpresa (cap truc per part meva, l’hi asseguro) i que l’hi vaig comunicar precisament el dia que ell m’anava a comunicar que volia deixar-me (això m’ho va confessar un dia que tots dos ens vam barallar a cops de puny). I que aleshores vam dir que ho podíem intentar i ho vam intentar.

Empar Moliner, La col·laboradora (Barcelona: Columna, 2012)

Al vestíbul ampli, damunt les portes d’entrada a la sala, hi havia uns plafons fets amb grans fotografies en blanc i negre: Cantinflas, John Wayne clavant un cop de puny a un pobre home, Rita Hayworth rebent la bufetada a Gilda, una escena coral de Cleopatra… Qui havia triat aquelles imatges mítiques, sabia que despertaven un estat d’ànim, una predisposició a deixar-se ensibornar per aquella altra realitat un cop entressis a la sala.

Jordi Puntí, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 32