He tingut bons amics i bons companys,
d’aquells que van al dret quan et descuides;
a flor de pell se m’han ofert els guanys,
i torno sense res i amb les mans buides.
He passat hores fresques, com hi ha Déu!,
he resseguit la ruta dels deliris.
He sentit el silenci de la neu
i el baf dels cementiris.

Josep M. de Sagarra, «El retorn», dins Cançons de totes les hores (1925)

Si jo fóra Thomas Bernhard, que no ho sóc però sovint m’agradaria, podria escriure coses com les que he citat, però llavors hauria de triar si escrivint tot això (tot això i més) hauria de pensar en Espanya, en el País Valencià, en Catalunya, en la meua ciutat de València, en l’Empordà o en el Maestrat o en Los Monegros. Però, com hi ha Déu, que hi ha dies que de ganes no me’n falten. Ganes d’insultar dignament el meu país, la ciutat, l’Estat, la gent passiva, els governs que ens governen, els polítics i els jutges, l’extensa colla dels periodistes infames, l’aire que respirem i l’aigua que bevem. I ganes d’insultar-me a mi mateix perquè no tinc el coratge d’insultar els altres. Deixem-ho estar, que no traurem cap a res. Vostès dispensen el mal humor.

Joan F. Mira, «L’insultador» (Avui, setembre 2006)