El que no té dubte és que el diari nasqué com un organ més de partit i estrictament com emanació d’un casino polític. Mentre tingué aquest caràcter, «La Vanguardia» perdé diners sistemàticament i amb una absoluta continuïtat. Per això deia que per als germans Godó, els fundadors, el diari representà un sacrifici. Fóra avui una completa pèrdua de temps i una feina completament inútil esbrinar quins foren i què feren els primers directors del diari. No han deixat el més petit relleu ni el més petit record tangible. No feren res més que anar buidant tristament la butxaca dels germans Godó —que de tota manera es degué anar refent per altres bandes— tot fent sortir un diariet de partit fantasmal i de casinet sense parròquia, que es redactava i s’imprimia, sembla, en una cofurna del carrer de Barberà.

Josep Pla, «El senyor Godó i La Vanguardia» (1961), dins Homenots. Quarta sèrie (Barcelona: Destino, 1975), pàg. 286

—Veus, Pura?, ja s’ha acabat la misèria. D’ara endavant, viurem com les persones.
   La misèria que segons el pare havia arribat a la fi era una barraca de totxanes i uralita, sense arrebossar ni enlluir ni res, construïda en un angle interior del terrat del vell edifici que hi havia a la cantonada del carrer Constitució amb el carrer Toledo, al barri de la Bordeta. La cofurna amb prou feines devia fer nou o deu metres quadrats. Era una sola peça, sense cap barandat que separés la part de l’entrada —on hi havia el safareig, un banc de rajola amb l’aigüera i un fogó de carbó, una taula minúscula i les quatre cadires— del racó del fons, on tot just hi cabia un llit de canonge, l’únic que teníem per a dormir tots tres amuntegats, situat entre una tauleta de nit amb tres calaixos, un per a cada un, i una porta corredissa que donava accés a la comuna.

Vicent Pallarés, L’àngel covard (Alzira: Bromera, 2004)