Ara ja hi estem avesats, esclar. Ens sembla que tota la vida ha sigut així: que des de sempre, quan sorties a sopar, podies triar entre una pila de restaurants de cuina diferent. Però no fa ni trenta anys, per exemple, que al meu poble van obrir-hi la primera pizzeria. Coneixíem els fideus a la cassola, els macarrons amb tomàquet, però de sobte vam aprendre paraules com ravioli, fusilli, puttanesca, mozzarella. Al principi, atreta per la novetat, la gent hi anava a dinar el diumenge, mudada, i en sortia desconcertada:
   —Això de les pizzes és com les coques de recapte, només que hi foten aquell formatge esfilagarsat pel damunt.

, Els castellans (Barcelona: L’Avenç, 2011), pàg. 113

Tot i que no es pot dir amb certesa quan es va començar a fer la coca de recapte, el més segur és que és una derivació del pa que es pastava als pobles —concretament a les cases que tenien forn—, al qual afegien els vegetals que tenien de l’hort o que podien aconseguir a baix preu i alguna arengada, que era el peix que consumien els camperols i les classes populars. La coca de recapte s’assembla força a la base de la pizza napolitana i hi ha indicis que fan pensar que potser hi va influir, ja que els catalans van tenir molta relació amb Nàpols a l’Edat Mitjana.

Assumpta Miralpeix, Aquí hi ha teca! Receptes de cuina casolana amb història (Barcelona: Rosa dels Vents, 2006), pàg. 62