Tot era brut, dins la torre, d’una brutícia seca com de museu abandonat. Les teranyines penjaven esfilagarsades, a punt ja de desfer-se i d’anar a espesseïr les capes de pols grisa del terra. Sota la pols, un estrat de colomassa tenia ja una consistència mineral.

Joan F. Mira, Els cucs de seda (València: Tres i Quatre, 1975), pàg. 14

El cadàver continuava allà al mig. Immòbil. Un policia s’hi va acostar i el va tapar amb una manta esfilagarsada de color marró. Després es va encarar amb els badocs i els va fer retrocedir un parell de metres. Per res, suposo: només per demostrar que manava.

Xavier Moret, Qui paga, mana (Barcelona: Empúries, 1997)