Un dels llocs on més ens embrutem és al «pati», el carrer de terra o fang on tot gira entorn de tres jocs. El senzill tocar i parar. El futbol, amb una pilota feta de draps al voltant d’una pedra, ben lligats amb cordills, procurant que agafi una forma més o menys rodona. Per acabar, aquella cavalcada estàtica i brutal que se’n diu cavall fort. Són jocs col·lectius, però no tenen res a veure amb l’amistat, un concepte que no desenvoluparé fins als deu o dotze anys.

Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Barcelona: Labutxaca, 2020)

El Víctor sabia escollir el seu equip. Ho ha fet bé des de petit. Recordava que a l’institut, quan designava la gent que jugaria amb ell a cavall fort, es decantava pels voluminosos, els més canalles, els que no volia al seu costat per als estudis. Mai no havia estat un romàntic. Considerava el romanticisme una debilitat contemporània, una tara. El Víctor es considerava un naturalista, i copiava dels animals allò que li semblava oportú.

Flavia Company, Que ningú no et salvi la vida (Barcelona: Proa, 2012)