Com que els rics no assalariats tenen més possibilitats d’evadir impostos que no pas els treballadors assalariats, la incompetència del govern a l’hora de recaptar genera unes desigualtats econòmiques arbitràries i unes injustícies socials que haurien de fer caure la cara de vergonya als polítics (molts dels quals diuen que aquestes desigualtats injustes són culpa dels mercats!). I si el govern és incapaç de fer una feina que li pertoca com és recaptar impostos, com podem confiar-li feines que s’escapen a la seva competència natural com són l’administració dels hospitals o les escoles?

Xavier Sala-i-Martín, Economia liberal per a no economistes i no liberals (Barcelona: Dèria/Pòrtic, 2001), pàg. 70

Un dia la senyora Escolàstica va rebre un telegrama que només deia: «S’ha acabat. M’embarco demà. Petons». El fill s’havia estat gairebé dos anys sencers a l’Àfrica, sense cap permís entremig i sense saber del cert quan el llicenciarien. Amb aquell telegrama es va acabar tot. Allargar-ho no tenia molla ni crostó. A més a més, jo no volia conèixer el noi. Havia viscut tan bé a casa seva i havia sigut tan feliç amb sa mare, que m’hauria caigut la cara de vergonya davant d’ell. Sempre vaig tenir uns remordiments absurds, com si jo l’hagués enviat al desert perquè em deixés via lliure. Però no li hauria consentit que m’acusés d’aprofitar-me de la seva mare. Li hauria dit: Te la torno refeta, molt més bé de com la vaig conèixer.

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 236