Eren grosses i roges les síndries que ens duia el catric-catrac del carro de casa al capvespre, i el ganivet que necessitàvem per tallar-les.

Joan Solà, «Arruixar» (Avui, 4 d’abril del 1992)

Mossèn Cutal i les seves germanes vivien davant la casa on vivia jo. Mort mossèn Cutal, monja la Ramona —a punt jo de deixar el poble per anar a Barcelona—, m’esquitllava sovint a fer companyia a l’Angeleta. La pobra es veia més humida que el soterrani on teixia; humitat d’angoixa. Parlava com si trenqués vidre i cada paraula li fes sang. El dia que van treure del costat del seu el teler de la germana absent, vaig veure-la llagrimejar, silenciosa i retuda. El soterrani es veia molt més buit, amb un sol teler i escoltant un sol catric-catrac. Àdhuc hi feia més fred. Quina gelor, a l’hivern! El soterrani tenia tres finestres que anaven de gran a petita, car donaven a un carrer mal empedrat que feia baixada.

Ramon Vinyes, A la boca dels núvols (1946)