Sentia una fonda recança d’abandonar el meu preciós capot en aquella platja on havia passat tota una vida meva: una de les tres o quatre vides successives que ens toca de viure, com a mínim, amb les seves morts corresponents.
   —L’enyoraré —vaig dir.
   —No te n’adones que està fet una rampoina?
   —M’ha fet un gran servei. Potser m’ha salvat de la mort…

Xavier Benguerel, Els vençuts (Madrid/Barcelona: Alfaguara, 1969), pàg. 286

El soldat s’arrauleix en el fons del seu clot.
          Tant de silenci l’acompanya.
Somnia. El fred li entra pels forats del capot
          Quina pau més alta i estranya!
Quietud de la nit que segueix el combat!
          Quan la terra s’és esvaïda
sorgeix, indiferent, la freda immensitat.
          Què sap dels homes i la vida?

Joan Sales, «Records d’un soldat: fi de jornada» (1941), dins Viatge d’un moribund