Es veu que tota aquella insòlita aventura de l’arca i del diluvi internacional va deixar el bon Noè una mica trasbalsat. L’home, malgrat els anys, es conservava encara molt bé —ell sí que era de bona fusta—, però així que veia un cap de núvol ja començava a posar-se nerviós i a tremolar i deia de refer l’arca, que havia quedat abandonada, com una carcassa inútil, dalt d’un planell de la carena.

Albert Jané, «Noè», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 31

Un cap de núvol tapava el sol i la temperatura semblava baixar un parell o tres de graus sobtadament… ha estat aleshores que el meu telèfon mòbil, a la butxaca interior de l’americana del vestit de nuvi, al costat del cor, ha començat a vibrar.
   —Un moment, mare, disculpa’m, he d’agafar el mòbil, m’estan trucant.
   —De cap manera, Oriol, deixa estar el telèfon! No entenc ni per què el portes a sobre, un dia com avui! Va, vinga, agafa’m de bracet, que hem d’entrar a l’església…

Sílvia Soler, Una família fora de sèrie (Barcelona: Columna, 2010)