Va perdre el món de vista i es plegà. En uns segons, abans de perdre el coneixement, li passaren per l’esment tres imatges fugisseres encavalcades, tres expressions que es fonien en una boirina darrere les òrbites oculars. La de la Blanca quan el mirava de fit a fit amb aquella cara de sentir-se emportada per la febre del desig, en alguna de les seves trobades amoroses; la de l’Agustí del mas dels Bruno que, amb cara d’anar calent de cap, l’amenaçava i l’insultava; i la del senyor Mallol de Reus que li mastegava frases d’intimidació a punta de canó.

Carles Jardí, «La punyalada», dins L’estiu d’Ulisses i altres contes (Valls: Cossetània, 1998)