Pensava i pensava, fent voltes al llit, sense poder dormir. El seu pensament topava amb un buit que no sabia com omplir. No podia adormir-se sense omplir-lo. Havia de trobar la resposta que el satisfés. No podia suportar aquesta buidor de no saber què havia de fer. El seu marit dormia, però les seves paraules ressonaven encara: «Hem d’anar a l’advocat de seguida… Hem d’anar a l’advocat de seguida…» Tan insistents que, cobrint el seu pensament, n’ompliren la buidor. Llavors s’adormí.

Marta Cardona, Fora de lloc (Barcelona: Angle, 2010)

Haurà d’acostumar-se a dinar sola cada dia: engolir el menjar a poc a poc, sense les paraules entremig, com quan dinava amb ell. I s’aixeca, surt del bar de l’estació marítima i comença a caminar, un peu davant l’altre, els ulls sorruts. S’atura a qualsevol restaurant a omplir la buidor que li puja fins a la gola. I, mentre dina, avorriment d’un ritual incomplert, repassa noms i rostres i intenta lligar-los.

Maria Antònia Oliver, Punt d’arròs (Barcelona: Galba, 1979)