Estant en aqueixes, es sentí un brum per fora; però no era com el del Ponent, ans semblava una melodia fina, suau, entre el brancatge del bosc. Al moment, per la porta de la cova va entrar un gegant, alt com el Ponent, groc de cara, d’ulls mig clucs en un somrís de bonhomia, el bigot llarg i corbat, que li queia pels dos costats de la barba. Era el Vent de Xaloc, que venia de l’Egipte sec i misteriós.

Enric Valor,  «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 94

Vaig veure que la nena tremolava i va ser quan vaig dir a la Maria, tapa la nena, que s’ha aixecat un mal aire. I ella em va mirar com ho feia sempre, sense mirar-me, i va fer, que n’ets, de ximple, que no veus que és un cop de núvol? Sentia el brum del gregal i vaig pensar, la sorra ens colgarà. Volia desaparèixer, amb la Maria i la nena, anar-nos ben lluny, que acabés el malson d’una vegada, volia anar-me’n lluny per començar de cap i de nou, ja que no era capaç de fer-ho a la terra.

Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (Barcelona: Planeta, 1982)