Estant en aqueixes, es sentí un brum per fora; semblava una melodia fina, suau. Al moment, per la porta de la cova va entrar un gegant, alt com el Ponent, groc de cara, d’ulls mig clucs en un somrís de bonhomia. Era el Vent de Xaloc, que venia de l’Egipte sec i misteriós.

, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 7 (València: Tàndem/Albatros, 1995), pàg. 51

Vaig veure que la nena tremolava i va ser quan vaig dir a la Maria, tapa la nena, que s’ha aixecat un mal aire. I ella em va mirar com ho feia sempre, sense mirar-me, i va fer, que n’ets, de ximple, que no veus que és un cop de núvol? Sentia el brum del gregal i vaig pensar, la sorra ens colgarà. Volia desaparèixer, amb la Maria i la nena, anar-nos ben lluny, que acabés el malson d’una vegada, volia anar-me’n lluny per començar de cap i de nou, ja que no era capaç de fer-ho a la terra.

L’òpera quotidiana (Barcelona: Planeta, 1982)