—Què em podràs dir que ja no sàpiga? Ja la veia venir, la deshonra i la desfeta de la casa, però mai l’hauria creguda tan gran!… Em mates! Em mates!… —anava dient. I aquell home tan reposat, tan serè, tan poca cosa, esclafat per aquella desfeta que li tirava per terra tot un passat de creences, tota una generació d’idees i tot un cabal de pensaments, feia eixir tanta bromera en aquell bassal de quietud, que en Ramonet li va dir:
   —Perdó! Perdó, pare!
   —Vés-te’n! —li va contestar el seu pare—. Vés-te’n, malvat. Et desheredo!

Santiago Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, tercera part, VI (1907)