Temps abans de l’esclat de la guerra, Maties Sorell havia demanat de festejar a Angelina Soler. Començaren a veure’ls passejant per la carretera, a l’ombra de les moreres; fins i tot s’atreviren a ballar junts durant la revetla de Sant Joan. Però, tan bon punt aquesta relació va arribar a orelles de la mare de Maties Sorell, donya Teresa Sempere, va cridar a l’ordre el fill. «Angelina Soler no és del nostre braç, Maties. Déu sap els sacrificis que hem hagut de fer per a pagar-te la carrera de metge, i ara que hages d’anar a fer-li l’aleta a una filla de jornalers de la terra, de mans gens fines, fetes malbé per durícies i quebrasses…».

Toni Cucarella, L’última paraula (Barcelona: Columna, 1998)

Açò implicava, naturalment, un rompiment nou i definitiu amb la Lluïsa. Un alliberament per a aquella xicota!, pensava jo. La Lluïsa no sofriria per mi llevat del costum tantes vegades trencat; el cor em deia que ella fermament no hi havia cregut del tot mai. Tot allò de mi i de la Lluïsa —ja m’ho havia dit moltes vegades— havia estat bastant convencional i buit. Ella seria més feliç sense mi: trobaria l’home que li calia, del seu mateix braç, de les seues mateixes il·lusions ciutadanes.

Enric Valor, L’ambició d’Aleix (Alzira: Bromera, 2015), pàg. 249