Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada aquí a la vora d’un passeig i enmig de l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com los empresaris de les vies fèrrees deixen un monturull de terra de cada desmunt, com a testimonis de la feinada feta, que diu als viatgers: mireu aont érem i aon som.

Jacint Verdaguer, «L’alzina del passeig de Gràcia» (La Veu de Catalunya, 10 de juny del 1903), dins Prosa (Barcelona: Llibreria Catalònia, 1936), pàg. 111

El Corbo, per al qual cap boscúria no tenia secrets ni era prou espessa per a barrar-li el pas, guiava els caçadors. Ell, amb la seva còrpora minsa, obria un trepanal que de seguida engrandia el Cisteller, el més corpulent de la colla. Tots desfilaven darrera d’ell, en un mutisme suspecte. Diria’s un escamot d’indis guerrers disposant-se a sorprendre un enemic confiat.

Prudenci Bertrana, L’hereu (Barcelona: Llibreria Catalònia, 1931)