Ahir, durant les preceptives hores d’insomni —tot sentint a estones la cridòria del veí borratxo— vaig tenir la temuda síndrome depressiva, localitzada a la banda del cor. És difícil explicar en què consisteix aquest fenomen estranyíssim, però familiar, de por de morir-me, d’angoixa difusa, d’alarma —supòs que infundada— davant una imminent fallada del cor.

Guillem Simó, En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003 (Pollença: El Gall, 2005), pàg. 79

La majoria d’adults diuen que han tingut una infantesa feliç, i potser s’ho creuen, però jo no: penso que han aconseguit oblidar-la. La mare no va tenir una infantesa feliç, i ella no la té tan amagada com altres persones. M’explica que era horrible quan el seu pare patia deliris i tots havien de posar-se a aguantar la paret perquè no li caigués al damunt. Si dic que em fa pena per ell, crida: «Pena? Era culpa seva, porc borratxo. Es bevia una ampolla d’aiguardent al dia, i les nostres vides van millorar molt quan per fi va reunir el coratge per penjar-se».

Tove Ditlevsen, Trilogia de Copenhaguen (Barcelona: L’Altra, 2021), traducció de Maria Rossich