—És una bruixa, jo ho sé del cert. Va embruixar el meu pare. El meu pare ho va veure amb els seus ulls. Un dia ella passava prop seu i ell va veure que l’estava embruixant, així és que va agafar una pedra i, si ella no s’hagués esquitllat, li hauria clavat un bon cop. Doncs bé, aquella mateixa nit el meu pare va caure d’un sostre on dormia la meula i es va trencar el braç.
   —Oh, és terrible! I com va saber que l’embruixava?
   —Per Déu, el pare t’ho diria ben clar. Diu que quan se’t queden mirant fixament és que t’estan embruixant, sobretot si xiuxiuegen, perquè quan xiuxiuegen és que diuen el Parenostre al revés.

Mark Twain, Les aventures de Tom Sawyer, cap. V (Barcelona: La Galera, 2010 [1982]), traducció de Maria Antònia Oliver, pàg. 66

Explicava que, temps enrere, devers l’any u, havia acudit a Binissalem només per beure-hi vi l’emperador Cèsar August, l’home que governava l’Imperi. Havia desembarcat al port de Ciutat, la Palma romana havia acudit a rebre’l amb pompes i festa, i d’allí havia partit cap a Alcúdia —la Pollentia antiga— i vers mitjan camí s’havia aturat a romandre-hi. Binissalem, aquella nit, li oferí els seus vins, i el cèsar agafà la meula més calenta de la seva vida.

Gabriel Janer Manila, Amor, no estàs fatigat. Memòries (Barcelona: Proa, 2019)