En aquestes coses, malament quan es comença. I jo, sempre amb la idea de fer mal, aquesta idea que és la meva raó de ser, i de dur l’aigua al meu molí, vaig pensar que era una ocasió que es podia aprofitar. No calia sinó estimular aquella debilitat ja iniciada i guiar-la fins a les últimes conseqüències.
   No em va ser pas gaire difícil. Em vaig fer amic d’en Jeroni Clavell amb molta facilitat, em vaig convertir en el seu company inseparable i ens passàvem la nit bevent. Diuen, i és veritat, que no hi ha res com la germanor dels beverris. Encara recordo aquella nit que entre tots dos, vull dir en Jeroni i jo, vam liquidar tota una ampolla de marc de Xampanya, que és un aiguardent ardent de debò. Em sembla que ens van haver de portar a casa.

Albert Jané, «L’ànima de l’ampolla», dins Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007), pàg. 109

El mestre de l’escola de Lessopólie era el Matvei Nikolàitx, que havia sortit del seminari, home bo i gens ximple, però també un beverri. No pegava mai als alumnes però, pel motiu que fos, sempre tenia penjat a la paret un feix de vares de bedoll amb una inscripció en llatí a sota que era un disbarat absolut: betula kinderbalsamica secuta. Al seu gos, negre i peludet, li havia posat de nom Sintaxi.

Anton Txékhov, «El bisbe» (1902), dins 24 contes (Barcelona: Club Editor, 2021), traducció d’Arnau Barios, pàg. 451