Els diners que val el llibre (si s’ho val) són espirituals i es refereixen al valor del text; el lector hi ha viscut o hi està vivint, entre aquelles pàgines, allà dins, una part de la seva vida reflexiva. Imaginem-nos si, a més, tenim la sort de poder examinar un llibre, un volumen, com aquells de què parlàvem fa unes pàgines: un llibre escrit a mà que sigui exemplar únic. Al gust i l’amor pel llibre s’hi afegeix la passió del bibliòfil i la cosa es fa més complexa. Però jo no m’estic referint al bibliòfil sinó a l’usuari normal de la literatura, al lector normal i corrent que s’amoïna per l’actual moda absurda de fer llibres ben alts i amples, que no càpiguen enlloc.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 98

—D’on ve tan elegant, padrí?
   —On anem, deus voler dir. Anem al Liceu. La senyora Moix i jo. He quedat amb ella d’aquí a tres quarts.
   —Ara va al Liceu amb les clientes? —faig tot maliciós.
   —Només amb les que són una mica especials. Vull regalar-li un dels llibres que em guardes a la biblioteca, és un llibre especial, una edició de bibliòfil signada…
   El senyor Càrdenas i els seus llibres… Un dia, anys enrere, vaig arribar a casa i vaig trobar-me tot de caixes plenes de llibres enmig del rebedor, del passadís i del menjador. Eren els que sempre hi havia hagut a l’entrada del gabinet. Vaig preguntar-li per què els havia tret. «Els clients arriben i es posen a observar-los —em va dir tristament—. De seguida veuen que no són simples anuaris econòmics, diccionaris tècnics i coses així. Llavors es malfien. Encara hi ha rics que creuen que la cultura és incompatible amb la riquesa…».

Lluís-Anton Baulenas, Amor d’idiota (Barcelona: Edicions 62, 2003)