En les avorrides tardes de diumenge, quan em quedava als llimbs del casalot familiar fent companyia a la senyoràvia, les estones que ella becava em distreia amb aquestes cabòries. A l’habitació de l’àvia hi havia un quadre que reproduïa la més famosa de les Immaculades de Murillo envoltada d’aquests àngels, que jo record només amb cap i ales, tot i que acab de comprovar que la majoria disposen de cossos. Només alguns semblen volar escapçats. Sovint els ulls del record ens ofereixen una realitat menys objectiva del que desitjaríem però no per això és menys autèntica.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 135

Els de l’extrem sud de la llengua catalana —referim a la rambla eixuta del Vinalopó i la redor— hem hagut de patir, de sempre, un cormull de despropòsits derivat del fet de viure allunyats dels grans centres de poder territorial. Hem rodat poc i hem estat una part minsa del cabal imaginari col·lectiu. […] Els dialectòlegs venien becats a l’estiu i les passaven magres si els nadius becaven. Això no obstant, la literatura foral feia arribar el català als mollons amb el Regne de Múrcia: «com per avui se parla des d’Oriola fins a Traiguera» escrivia el cronista tortosí Cristòfol Despuig.

Joan-Carles Martí i Casanova, Des del rovellet de l’ou d’Elx (Argentona: Voliana, 2011), pàg. 28