Se sentí, de sobte, l’espetec d’una metralladora i l’Oriol es va esgarrifar, s’arraulí rere la font, tremolant i, després d’uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l’altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l’havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no volia barrejar-me amb res que… Els coloms, que havien emprès el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)

Al dia següent de la batussa, la meva germana Mundeta em telefona, hem ingressat d’urgències la mare, inconscient, a Sant Pau. I aquí em tens, avui, preguntant-me, davant el teu cos tolit, si de debò eres aquella dona fràgil, magra i poc arreglada que aparentaves, sempre a punt de vessar la llagrimeta, movent-te com una bestiola desorientada que no sap de qui ni on ni quan li arribarà el tret definitiu.

Julià de Jòdar, L’home que va estimar Natàlia Vidal (Barcelona: Edicions 62, 2003)