Aquelles festes van ser memorables. Sa mare, son pare, les germanetes, els germans, tots eren a acomboiar-lo i a ballar-li l’aigua i fer-li la festa, i no sabien què donar-li.

Enric Valor, «El gegant del Romaní», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 20

Era un mitjamerda, ja t’ho vaig dir el dia del soterrar del meu germà. Un mitjamerda llepó i covard. Detestava tota la gent de la residència. Excepte les monges i el rector, als qui sempre estava llepant-los l’hàbit i la sotana. Tenia por que Déu Nostre Senyor no el deixara entrar al cel dels missaires malparits, i per això ballava l’aigua als intermediaris. Els ho haguera deixat tot a canvi de misses…

Toni Cucarella, Qui de casa se’n va (Barcelona: Amsterdam, 2024), pàg. 237