[1906. 23 d’agost. Alós, Alt Àneu, Pallars Sobirà]  Entren els altres un poc esglaiats com mos veuen. Per fer-los boca, les donen aquests senyors confits i dolces. Amb això se posen a coses de raó, i començam a fer-los preguntes de fonètica. Tot d’una no ho comprenen, però a poc [a] poc hi entren, i alguns responen molt bé, i amb ells feim bona feina. N’hi ha d’altres que no els porem treure cap parauleta; no fan més que mirar i mirar amb ulls com a salers. Veent que no mos serveixen, els llicenciam, i fugen com la bala. Mos ne queden massa pocs, i el Pep torna esser partit a cercar gent menuda per les cases, però li fugen i ell els encalça. A la fi n’aplega quatre o cinc, i aviat els hem anostrats, i seguim escriu qui escriu.

Antoni M. Alcover, Dietari de l’excursió filològica 1906 (Barcelona: Proa, 2006), pàg. 134

[1907. 6 de setembre. Düsseldorf]  M’afic per dins els carrers de l’antiga ciutat, més estrets, però llisos. Veig un edifici grandiós, llis, i una fatxada barroca. Deman a un al·lotet que juga quin edifici és això, i badant uns ulls com uns salers, molt seriós, me diu: —Andreaskirche. —Katholisch oder Evangelisch?, li dic jo. —Katholisch, me respon, atravessant-me amb la vista i com esglaiat. Me fa moltes de rialles, i seguesc endavant. Ja que és oberta l’església, hi entr. […] Resulta que és l’antiga església dels Jesuïtes!

Antoni M. Alcover, Viatge a Alemanya i altres nacions (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 121