La H ja sabeu que és una lletra amb vocació de fantasma: ara hi és, ara no hi és. A Andorra tenen una paraula que l’ha perduda misteriosament: averia. I no us penséssiu que tingui res a veure amb espatllar-se, no (el verb avariar i tots els seus derivats van amb A): una averia és un impost que gravava el bestiar menut, i es deia així perquè d’un cert bestiar en diuen haveria (sí, amb H!). Prové del verb haver en el sentit antic de ‘posseir’ i designava el ‘conjunt d’animals domèstics’, que eren els béns per excel·lència del propietari rural. Amb el temps, haveria va perdre la H i avui totes dues formes sobreviuen al diccionari.

Pau Vidal i Jordi Palou, El llibre del Paraulògic (Barcelona: Ara Llibres, 2022), pàg. 120