I, total, per a què vull que vinga este metge o un altre, si cap d’ells no em voldrà dir què tinc de veres?; si, finalment, tots em vindran amb la mateixa cançoneta i pretendran que me la crega?… Que no és res d’importància, que és cosa de paciència, que només he de fer repòs absolut durant una temporadeta, que no em calfe el cap amb minúcies, que ara és mà, que em deixe servir… Però a mi no me la peguen. Què es pensen?, que, perquè siga dona, una pobra dona malalta, em toque el nas?… No!, no m’enganyen de cap de les maneres: he guipat la indirecta… Sé molt bé que no em van dir la veritat, que no me la diuen i que no me la diran; tots, vinga bones paraules i avant!, com si no passara res…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002), pàg. 17

I junts ens llançàrem al món de l’art i la ciència, l’amor i la valor. Baix els angles nuvolosos que exalten el paisatge, amb les armes preparades per a la lluita. Ara és mà, ens diguérem. Ara és mà, demà hi haurà una gran foscor, companys. Ens diguérem. Aleshores, escrivíem poemes.

Ferran Cremades i Arlandis, Coll de serps (1978)