Som al fons d’una vall del Pirineu, o a la vessant d’un turó del Montseny, o a dins d’un bosc de les Guilleries. De bon matí, encara tot fosc, en obrir la porta de la casa, amb prou feines podrem donar un pas. Quina nevada! Ha nevat tota la nit sense parar, i la nit d’abans, i l’altra, i l’altra… Neva que nevaràs! La neu amuntegada davant del portal tot just ens deixa veure el cel per un forat. Un cel matinal, lluent i dur, amb quatre estels enfredolits que fan pampallugues i esperen l’hora de la mort.
   Any de fred, any de neu, any de Déu. A la llar de foc les branques de pi cremen, peten i espurnegen.

Eugeni Xammar, «Hivern a Catalunya» (1940), dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), a cura de Quim Torra, pàg. 129

De la cuina arribava una olor deliciosa, de l’escudella i el pollastre rostit, que feia venir salivera. I tots estàvem satisfets. Sobretot jo, que la nit anterior havia picat el tió i m’havia cagat els torrons i les neules del convit.
   —Any de neu, any de Déu! —deia l’avi. S’havien apropat a la balconada, ell i l’àvia, i contemplaven el misteri de la neu. I de sobte es van mirar tots dos, amb una expressió molt tendra, i l’avi la va besar, a la galta, i li va acaronar els cabells blancs, una mica esborifats, i ella es va posar vermella com una magrana.

Carme Meix, Cercles (Valls: Cossetània, 2004), pàg. 173