—Vols saber-ho? Promet-me que no t’enfadaràs…
   —Promés.
   —És un jove que porta una raó al palau del rei. Se li ha fet fosc ací; el teu germà Llevant enviava ventpluig, i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.
   —Jo vull veure aqueix jove.
   —Sí, però no el despertes.
   Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant.

, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 93

La nit era fosca com una gola de llop i plovisquejava. Un cop a casa, agafa no solament el que necessitava sinó una capa vella, que havia estat del seu pare, i un revòlver de dos canons tan vell com la capa. Va carregar-lo i se’l posà a la faixa. Encengué el fanal del carro i sortí al carrer solitari. «Ni una ànima!», va pensar. I aquest fet que potser l’hauria hagut de tranquil·litzar, va fer-li mala espina. Passat el raval del Calvari, on s’acaben les cases, una regolfada de ventpluig estigué a punt d’arrabassar-li la capa. Va lligar-se-la al coll amb el cordonet i continuà camí amunt.

L’edat d’or (Valls: Cossetània, 2008)