—Vols saber-ho? Promet-me que no t’enfadaràs…
   —Promés.
   —És un jove que porta una raó al palau del rei. Se li ha fet fosc ací; el teu germà Llevant enviava ventpluig, i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.
   —Jo vull veure aqueix jove.
   —Sí, però no el despertes.
   Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant.

Enric Valor, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 93

La nit era fosca com una gola de llop i plovisquejava. Un cop a casa, agafa no solament el que necessitava sinó una capa vella, que havia estat del seu pare, i un revòlver de dos canons tan vell com la capa. Va carregar-lo i se’l posà a la faixa. Encengué el fanal del carro i sortí al carrer solitari. «Ni una ànima!», va pensar. I aquest fet que potser l’hauria hagut de tranquil·litzar, va fer-li mala espina. Passat el raval del Calvari, on s’acaben les cases, una regolfada de ventpluig estigué a punt d’arrabassar-li la capa. Va lligar-se-la al coll amb el cordonet i continuà camí amunt.

Artur Bladé i Desumvila, L’edat d’or (Valls: Cossetània, 2008)