Tot i que abans de colgar-me havia mirat bé arreu, inclús davall el llit, me pareixia que algun lladregot me vetllava, perquè sentia sovint una mena d’alenar espès molt a prop. A sota de la meva cambra hi havia una mena d’enfony, la finestra del qual donava al jardí. Era, al meu entendre, un bon lloc per amagar-se i accedir a la casa amb facilitat. Només calia esbucar d’un cop la post que quedava just davall les potes del meu tocador i que comunicava amb aquell lloc tenebrós, on es guardaven andròmines de tota casta.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013)

En les nostres golfes, les de la Teresa i les meves, s’hi apilonen il·lusions i desenganys. Inspiració d’escriptors, idealistes i aventurers amb tant coratge i fantasia com quan somniaven arreglar el món o anar a la Lluna. Però hem de saber que unes golfes són nius de tresors amb veu pròpia. Testimonis d’amors ja morts. Cadires avariades, algun moble coix o passat de moda, grans marcs escrostonats o bé andròmines avariades, oblidades entre paperam, cartes i llibres menjats per les rates.

Maria Dolors Orriols, Escampar la boira (Barcelona: Absis, 2003)