Em temo que, igual com la cérvola deleja l’aigua, l’home va sempre a l’encalç d’un miratge de la veritat que el salvi de la confusió i el caos interior. Arribat als límits d’aquest desig frenètic, s’acaba la realitat pensable i comença el Misteri infinit. Llavors ja no és només una teoria estètica el que necessitem, un instint que participi poc o molt de la raó, llavors som davant del penya-segat de la fe. Qui la tingui se salvarà. Quin no la tingui rodolarà fins al fons del precipici. No és cap profecia. És la constatació d’un fet que visc dia a dia.

Joaquim Pijoan, Diari del pintor JP (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), pàg. 152

Verdaguer es va preocupar des de ben jovenet d’investigar la llengua: consultava el diccionari Labèrnia i els homes que més en podien saber (Milà, Aguiló, Balari), recorria el territori a l’encalç dels noms de les plantes, preguntava als pagesos; i es feia el seu diccionari particular. Un bon exemple, per cert, de cara als nens i nenes; desenganyem-nos: cal acostumar els noiets a llegir amb paciència, a prendre notes, a fer-se llistes de barbarismes; que és el que hem fet tots; no s’hi val a dir que tal o tal obra és difícil: les grans obres són difícils perquè són treballades, artístiques. Però, a canvi, proporcionen un plaer immens.

Joan Solà, «‘L’Atlàntida’, de Verdaguer», dins Plantem cara. Converses lingüístiques (1998-2008) (Barcelona: Empúries, 2020)